30 sept. 2013

Diari de taller 1-6-13_Les emocions transitòries (I)

Diari de taller 1-6-13_Les emocions transitòries (I)

La consciència de què tota acció pictòrica pot ser esmenada, es mesura de forma inversament proporcional a la intensitat de l’emoció transmesa. El valor més intens d’una acció pictòrica es basa en la consciència de l’acte incorregible.

Certes propostes pictòriques on el procès creatiu, penso amb Frank Auerbach, es basa en l’addició d’accions com a resultants d’una determinada dialèctica amb la circumstància plàstica, estimula la recerca d’un moment d’equilibri sobre l’aresta d’un instant emocionalment complet, perfecte o veritable. L’obra es percep sota una sensació de risc permanent on el conjunt queda pres en un estat d’estabilitat provisional. L’abans i el després s’estructuren com a puntals necessaris a una última acció, per tal de mantenir-la en perpetua quietud i oberta a una quasi inapreciable llum de veritat.

Una emoció transitòria pot ser l’origen d’una següent emoció transitòria i així successivament, configurant una mena de reacció en cadena sense control i impossible de parar, doncs no existeix cap motiu real per donar fi a aquest moviment uniforme de deriva al no res. El resultat és una addició d’impulsos emocionals que, com diu Cy Twombly, “ poden teixir durant el procès de realització del quadre tota una ret d’estats”, que poden no representar en el seu conjunt cap emoció major com a resultat de la suma, sinó que es pot donar l’anul·lació entre totes les parts generant un joc de perpètues contradiccions materialitzades en forma d’un sense fi de retocs inconclusius amb un resultat incomplet i d’interpretació relativa.

El treball pictòric que fonamenta la seva força en la reiteració sobre la forma va acumulant accions que van forjant una tensió superficial creixent a mida que es va intuint el final. Tota aquella calma inicial on l’acció es trobava confiada en la seva constant revisió es va transformant de mica en mica en un marge d'escàs error. El diàleg cada cop és més intens, i l’acció acumula major densitat emocional. Aquesta sensació del pintor comporta que l’obra li ofereix un intercanvi de cops i que cada emoció transitòria no és mes que una resposta al que l’obra li demana. A les hores, esdevé un bucle on sorgeixen totes les il·lusions, imaginacions i fantasies i que porten a entendre que dins el bucle l'única escapatòria és l’abandonament de l’obra.

L’obra no és un cúmul infinit d’emocions transitòries. Tota obra té un final. I aquesta consideració és fonamental a l’hora d’entendre que les accions del pintor s’esdevenen dins d’aquest interval emocional i que la decisió de treballar en intervals curts o llargs respon únicament a cada forma de pintar. Aquella forma que li definirà millor la manera d’aproximar-se a una veritat que es troba incrustada en algun interval d’un temps infinitesimal i que caldrà ser-hi i estar alerta per tal de visualitzar’l i per fer-ho palès tal com un miracle. Un moment on en la situació final de tot el conjunt hi conflueix l'harmonia entre matèria, espai i temps.


Frank Auerbach
J.Y.M. III, 1980, oli sobre tabla, 71,1 x 61 cm
Toni Riera
Sallent a 1 de juny del 2013

TEXT VIDEO “PEDRO SOSA” UNIVERSO DE TRAPO

Diari de taller, 21-9-2013

En l’acció ràpida no hi ha possibilitat de fer-hi entrar res.
És un moment de plena transparència i opacitat.
És un moment de silenci on l’acció rep la reacció de la matèria.
L’obra és el resultat de la reacció a l’acció. I aquesta reacció matèrica va en sentit contrari a l’acció física emotiva o emocional, que en el camí de l’acció es transforma  en la seva materialització, caient en el sac de les coses existents com objecte resultant (dins la configuració convencional de la pintura com a fet assumit)
Però la frenada o la reacció és circumstancial i la labor del pintor és saber articular el medi per el qual la circumstancia afecti el menys possible la voluntat de l’acció.

Toni Riera

21-9-13

21 sept. 2013

LA PINTURA DETERMINA LA IMAGEN (Cy Twombly)

LA PINTURA DETERMINA LA IMAGEN
Cy Twombly

Cuando hay una inocencia real, como, por ejemplo en el dilema de las sensaciones (como multiformes inquietudes motivadas por el deseo y el temor).
La inocencia es blanca. Puede consistir en el estado clásico del intelectual o en un mundo neorromántico de recuerdos o bien en la blanca inocencia simbólica de Mallarmé.
No es posible examinar con exactitud el significado y contenido actual de la inocencia. No obstante, ella constituye el paisaje de mis acciones y tiene que significar algo más que una mera elección.
Cada uno refleja sus propias intenciones. En este sentido la acción debe contribuir a la realización de algo. Por eso el actuar constituye la primera sensación del pintor.
Al pintar, tal actuación consiste en dar forma a una imagen, en el apremiante impulso de crear, la presión directa o indirecta que conduce al clímax del arco creador agudo (y cuando digo “dar forma” no me refiero a formalizar nada ni tampoco a la organización general de la “belle peinture”. Esos problemas son fáciles de comprender y solucionar y han producido con frecuencia suficientes obras bellas e incluso importantes.)
Pintar determina la imagen y por eso es lo que más explica la idea o el sentimiento que contiene un cuadro.
Yo rompo aquí ahora con los procedimientos pictóricos generales.
Pintar lleva siempre consigo una determinada crisis. O al menos el momento decisivo de la percepción y la relajación (y cuando hablo de crisis no me refiero al centro de un estado mórbido, igualmente podría proceder de un impulso extático o tejer durante el proceso de realización del cuadro todo una red de estados). Debe exigirse la última esencialidad, aunque esté ”contaminada”.
Hoy, cada línea es experiencia actual de su propia historia implícita. No explica nada, es el acontecer de su propia materialización. La creación de imágenes constituye más bien una indulgencia privada, aislada y clemente, como la totalidad abstracta de las percepciones ópticas.
Es difícil explicar una cosa así. Pero se enmaraña uno en la esencia (igual que ocurre personalmente), en una síntesis de sentimientos, intelecto y otras cosas que, sin estar separadas unas de otras, aparecen cuando se entra en acción. Es absurdo pensar que puede caer uno en l oscuridad o en un nihilismo subjetivo. Tales ideas solo las puede sostener gente que carece de experiencia o de poder adquisitivo.


En blätter und bilder 12, Würzburg, enero-febrero de 1961, pp. 62 y ss.