Retratos de Tony Soto

Entre el 7 de noviembre y el 3 de diciembre de 2013, la pintora gallega afincada en Córdoba Tony Soto nos presenta la colección Retratos en la galería de La Mirada Expandida en calle Avinyó46.

Gloria Álvarez de Prada, crítica y doctora en Historia del Arte, publicó con motivo de una exposición de Tony Soto en Baeza:

"Equilibrio de contrarios. Racionalismo y sensualidad. Método e impulso lírico. Pasión contenida e intelectualismo libérrimo. Ritmos curvilíneos conjugados con rectitud premeditada. Vivacidad cromática y temperamento contemplativo. Formas orgánicas sigmoideas conviviendo con la supuesta frialdad de las formas cartesianas. En efecto, emocionalismo y geometría logran el prodigio de ser compatibles en los lienzos que Tony Soto."

Desde que conocí a Tony a comienzos de siglo persiste en el color y la geometría sabiendo que es el entorno donde se encuentra a sí misma desde que se reencontró definitivamente con su estilo. Estas imágenes corresponden a la colección "Espacios entrañables" que tuve la ocasión de disfrutar en el año 2000:

Los retratos que nos presenta en esta colección son de personas importantes para ella, de escritoras y escritores a los que conoce porque conserva de ellos lo mejor de su literatura; o las cantaoras de Utrera; compañeros de profesión. Ella misma se define como heredera de una tradición dentro del acontecer del arte y de la expresión artística: los constructivistas, los cubistas, los geómetras árabes, los aztecas, la pintura románica, los primitivos africanos, los griegos con su esquematismo figurativo de las Cícladas...

Francisco Lira escribió acertadamente sobre esta colección que presenta ahora en LME_Avinyó46:

"Esta metáfora sobre el rostro, alegorías para los ojos, tiene a bien acercarnos una poética visual, poética de visualidad concreta, en tanto apuntan aquello que atina a ser visto como logradas abstracciones, porque lo más concreto es lo más abstracto."

Sólo espero que disfrutes de estas obras tanto como nosotros de ellas y de la presencia de Tony Soto entre nosotros el día de la inauguración y otros posteriores.

José Sánchez Hidalgo

Entre bambalinas_Xavi Bartumeus

Entre bambalinas, óleo sobre tela, figura 40

Autoretrato o Iddé de Orula_Xavi Bartumeus

Autoretrato o Iddé de Orula, óleo y papel sobre tela, 180x90 cm

Pastel_Ernesto Fontecilla

Pastel sobre papel

Pastel_Ernesto Fontecilla

Pastel sobre papel

Pastel_Ernesto Fontecilla

Pastel sobre papel

Pastel_Ernesto Fontecilla

Pastel sobre papel

Pastel_Ernesto Fontecilla

Pastel sobre papel

Pastel_Ernesto Fontecilla

Pastel sobre papel

Emoció constructiva_Dani Berdala

Emoció constructiva, oli sobre tablero, 74.5x104.5 cm, 2012

Moment just de fragilitat_Dani Berdala

Moment just de fragilitat, Oli sobre tela, 145 cm x 145 cm, 2013

Realitats urbanes_Dani Berdala

Realitats urbanes, Oli sobre tela, 150x150 cm, 2013

Aqua Silente IV_José Luís Pardina

José Luís Pardina

Aqua Silente III_José Luís Pardina

José Luís Pardina 

Aqua Silente II_José Luís Pardina

José Luís Pardina

Aqua Silente I_José Luís Pardina

José Luís Pardina

Obra 052_Antonia Cortijos

Antonia Cortijos, obra 052, óleo sobre papel, 2013

Obra 044_Antonia Cortijos

Antonia Cortijos, obra 044, óleo sobre papel, 2013

Obra 042_Antonia Cortijos

Antonia Cortijos, obra 042, óleo sobre papel, 2013 

Obra 041_Antonia Cortijos

Antonia Cortijos, obra 041, óleo sobre papel, 2013

Obra 040_Antonia Cortijos

Antonia Cortijos, obra 040, óleo sobre papel, 2013

Aqua Silente

                                                 Lo he visto.

                                                 Es infinito

                                                 hermoso y frio.

                                                 Lleno de espejos

                                                 repletos de aire.

                                                 Ya no existe

                                                 arriba

                                                 ó

                                                 abajo.

                                                Solo el sol

                                                quemando mis labios

                                                cubiertos de sal

                                                que revientan en un grito.

                                                ¡ te regalaré mi cuerpo!

                                                y volveré

                                                transformado y límpio

                                               a alimentar esta tierra

                                               que mis pies apartan.

La Mirada

La història de la pintura és la història de la nostra mirada en un vaivé continu de diàstoles i sístoles. Expansió i contracció, extraversió i introspecció. Confiança en la vida, temor de la mort. Així podríem revisar nostra particular llista d'èxits de la història de la pintura: els expansius bisons d’Altamira, les poregoses pintures romàniques, la confiança en la vida de Matisse, la por a la mort de Munch. Evidentment que és reductiu, fins i tot tòpic: que cadascun ho adeqüa als seus amors, a les seves fòbies. Però sempre aquesta mirada, ora expandida, ora retreta, sobre la realitat i els seus misteris. “L'art és un llarg combat perdut per endavant amb les ombres” deia el literari Gonzalo Suárez. I aquestes ombres, que ens derroten, són les projectades per una realitat complexa que sempre intentem il·luminar. I vam voler al segle XIX portar amb el realisme, la llum allí on la realitat se'ns apareixia injusta. Llavors ens dotem d'una caixa amb un objectiu per sadollar la nostra voluntat de realisme, de “objectivitat”: així la fotografia va prendre el testimoni d'aquesta mirada inquisidora, però també emotiva (fixava, una altra vegada, l'ombra del que vam ser). Multipliquem els reflexos icònics fins a límits insospitats, tant que avui dia, en una bogeria narcisista, no hi ha instant sense imatges. Llavors la pintura al segle XX, ora expansiva ora concentrada, va explorar imatges de l'oníric, o imatges marcades per l'energia del gest, o formes que superaven el real buscant la bellesa de l'abstracte fins i tot aliant-se amb la utopia de la geometria. Cert és que les nostres imatges no eren innocents del seu preu mentre que prestigi de modernitat penjada en la paret. Llavors els conceptuals van decidir desmaterialitzar la pràctica artística ( deixant sense coartada al mercat) i així renovar la nostra mirada sobre el món: van combinar la paradoxa intel·lectual amb unes dosis d'ingenuïtat absolutament necessària (“tots som artistes” sermonejava Joseph Beuys). La postmodernitat va corregir aquest "error" (però era un error desafiar al mercat?) i va preferir aliar-se amb ell: produint obres que recobraven la força de la imatge, però potser no la força de la mirada, o no en totes. El mercat del capitalisme de ficció ( Vicente Verdú dixit) és implacable, sobretot si cau el mur de Berlín. I ha estat difícil aguantar el tipus: la globalització, el clima, els conflictes polítics i econòmics d'altíssima intensitat, la superpoblació...i l'aparent benestar d'un consum capritxós i accelerat. Mentre la ciència, la literatura i la música, intenten posar ordre en aquest caos gràcies a un concepte elaborat de bellesa i a l'empatia, l'art plàstic ens sumeix en la perplexitat i en l'abandó. Poques vegades ens sentim consolats, poques vegades ens sentim acompanyats, o empesos a l'abisme si és necessari...solament perplexos (és la sensació de les dues últimes Documentes, la sensació d’ els rostres i el passejar d'un públic addicte). Divagant sense matisar, veient les coses excessivament a vista d'ocell: coses petites, obres singulars, sorpreses emotives sempre es troben. Trobar el seu interlocutor, restablir l'acord comú, aquell que ens servia tàcitament per entrar en un espai expositiu i saber quines eren les regles del joc: aquesta és una prioritat de l'art actual. Si  ens conviden a una exposició de pintura quin és l'acord que ens agradaria establir?. Doncs el d'una pintura que reprèn el gran corrent de la història, la sístole i la diàstole de la mirada. Perquè, per més estris que tenim per produir imatges, la pintura és el territori privilegiat per mostrar la mirada, per evidenciar aquest miracle. Som el mamífer amb la mirada mes desenvolupada (la mirada, que no la vista), i aquesta meravella, que uneix percepció, sensació i conceptualització, és el territori de la pintura. Quan veig un quadre, vull veure la ma-ull que despulla aquesta mirada, aquesta “manera de veure”. Veient el quadre, veig la mirada; això sí, aquesta mirada ha de ser molt potent, ha de superar la banalització multiplicada dels ulls digitals que ens inunden. Ha de ser una mirada única, primigènia. Aquest és el territori del pintor. Com un altre és el territori dels cineastes, dels filòsofs, dels lingüistes...el pintor té una eina única que és aquesta connexió entre la mà i el seu ull-raó. Però això exigeix ofici, anys, humilitat, recobrar l'excel·lència artesana que reivindica Richard Sennett, aquesta excel·lència que, ell diu, és l'única que pot acabar amb el capitalisme. En un món en el qual ens obliguem a veure sense mirar, on tot és un espectacle líquid, la mirada expandida del pintor/a ha de servir-nos per reconduir nostre estar al món.

Jesús-Ángel Prieto,

RAMON DE JESUS

Lo Imposible (12 set. 2013)

Antonia Cortijos

Inauguración Sala Bailen 119

ARS MORIENDI

ARS MORIENDI

UNIVERSO DE TRAPO

UNIVERSO DE TRAPO

LA MIRADA EXPANDIDA O COMO LA UNIÓN DESHACE LA FUERZA

LA MIRADA EXPANDIDA o como la unión deshace la fuerza

No basta con poner juntas las sinergias, los intereses o los recursos para que surja un colectivo humano capaz de ofrecer una nueva perspectiva, una nueva mirada. Y esta mirada no por nueva es interesante sino por expandida.

Artistas de distintas disciplinas conjugan los esfuerzos para hacerse notar por encima y por debajo; por la derecha y por la izquierda. Más allá de colores y posturas, los componentes de La Mirada Expandida hemos sido capaces de realizar un camino de ida y vuelta, un sendero que nos llevó y nos trae, nos enfadó y en la actualidad nos reconcilia con el acto creativo y la función social del arte.

Desde Barcelona, con un primigenio grupo de artistas catalanes a la cabeza, hasta Sevilla y Huelva donde están los pulmones, pintores, fotógrafos, diseñadores, agentes de redes sociales, músicos… comparten un único corazón, una emoción desmedida por mostrar la obra al servicio de la idea.

Y estos pasos (aquellos que comenzaron hace ya algunos años con los de Bartumeus, Rodríguez, Berdala, Riera y Cortijos y que siguen en la actualidad con Sabán, Langa, Sosa, Calderón, Sánchez y Soriano) tienen zapatos cómodos porque hemos llegado para quedarnos. La gestión de espacios expositivos a lo ancho de toda España, la edición de una revista, la organización de eventos… no son sino retos encaminados a conformar otro escenario, otro entorno para el arte y las emociones.