27 oct. 2013

La Mirada

La història de la pintura és la història de la nostra mirada en un vaivé continu de diàstoles i sístoles. Expansió i contracció, extraversió i introspecció. Confiança en la vida, temor de la mort. Així podríem revisar nostra particular llista d'èxits de la història de la pintura: els expansius bisons d’Altamira, les poregoses pintures romàniques, la confiança en la vida de Matisse, la por a la mort de Munch. Evidentment que és reductiu, fins i tot tòpic: que cadascun ho adeqüa als seus amors, a les seves fòbies. Però sempre aquesta mirada, ora expandida, ora retreta, sobre la realitat i els seus misteris. “L'art és un llarg combat perdut per endavant amb les ombres” deia el literari Gonzalo Suárez. I aquestes ombres, que ens derroten, són les projectades per una realitat complexa que sempre intentem il·luminar. I vam voler al segle XIX portar amb el realisme, la llum allí on la realitat se'ns apareixia injusta. Llavors ens dotem d'una caixa amb un objectiu per sadollar la nostra voluntat de realisme, de “objectivitat”: així la fotografia va prendre el testimoni d'aquesta mirada inquisidora, però també emotiva (fixava, una altra vegada, l'ombra del que vam ser). Multipliquem els reflexos icònics fins a límits insospitats, tant que avui dia, en una bogeria narcisista, no hi ha instant sense imatges. Llavors la pintura al segle XX, ora expansiva ora concentrada, va explorar imatges de l'oníric, o imatges marcades per l'energia del gest, o formes que superaven el real buscant la bellesa de l'abstracte fins i tot aliant-se amb la utopia de la geometria. Cert és que les nostres imatges no eren innocents del seu preu mentre que prestigi de modernitat penjada en la paret. Llavors els conceptuals van decidir desmaterialitzar la pràctica artística ( deixant sense coartada al mercat) i així renovar la nostra mirada sobre el món: van combinar la paradoxa intel·lectual amb unes dosis d'ingenuïtat absolutament necessària (“tots som artistes” sermonejava Joseph Beuys). La postmodernitat va corregir aquest "error" (però era un error desafiar al mercat?) i va preferir aliar-se amb ell: produint obres que recobraven la força de la imatge, però potser no la força de la mirada, o no en totes. El mercat del capitalisme de ficció ( Vicente Verdú dixit) és implacable, sobretot si cau el mur de Berlín. I ha estat difícil aguantar el tipus: la globalització, el clima, els conflictes polítics i econòmics d'altíssima intensitat, la superpoblació...i l'aparent benestar d'un consum capritxós i accelerat. Mentre la ciència, la literatura i la música, intenten posar ordre en aquest caos gràcies a un concepte elaborat de bellesa i a l'empatia, l'art plàstic ens sumeix en la perplexitat i en l'abandó. Poques vegades ens sentim consolats, poques vegades ens sentim acompanyats, o empesos a l'abisme si és necessari...solament perplexos (és la sensació de les dues últimes Documentes, la sensació d’ els rostres i el passejar d'un públic addicte). Divagant sense matisar, veient les coses excessivament a vista d'ocell: coses petites, obres singulars, sorpreses emotives sempre es troben. Trobar el seu interlocutor, restablir l'acord comú, aquell que ens servia tàcitament per entrar en un espai expositiu i saber quines eren les regles del joc: aquesta és una prioritat de l'art actual. Si  ens conviden a una exposició de pintura quin és l'acord que ens agradaria establir?. Doncs el d'una pintura que reprèn el gran corrent de la història, la sístole i la diàstole de la mirada. Perquè, per més estris que tenim per produir imatges, la pintura és el territori privilegiat per mostrar la mirada, per evidenciar aquest miracle. Som el mamífer amb la mirada mes desenvolupada (la mirada, que no la vista), i aquesta meravella, que uneix percepció, sensació i conceptualització, és el territori de la pintura. Quan veig un quadre, vull veure la ma-ull que despulla aquesta mirada, aquesta “manera de veure”. Veient el quadre, veig la mirada; això sí, aquesta mirada ha de ser molt potent, ha de superar la banalització multiplicada dels ulls digitals que ens inunden. Ha de ser una mirada única, primigènia. Aquest és el territori del pintor. Com un altre és el territori dels cineastes, dels filòsofs, dels lingüistes...el pintor té una eina única que és aquesta connexió entre la mà i el seu ull-raó. Però això exigeix ofici, anys, humilitat, recobrar l'excel·lència artesana que reivindica Richard Sennett, aquesta excel·lència que, ell diu, és l'única que pot acabar amb el capitalisme. En un món en el qual ens obliguem a veure sense mirar, on tot és un espectacle líquid, la mirada expandida del pintor/a ha de servir-nos per reconduir nostre estar al món.

Jesús-Ángel Prieto,

No hay comentarios:

Publicar un comentario