La Mirada Expandida: Diari de taller 1-6-13_Les emocions transitòries (I)

Diari de taller 1-6-13_Les emocions transitòries (I)

La consciència de què tota acció pictòrica pot ser esmenada, es mesura de forma inversament proporcional a la intensitat de l’emoció transmesa. El valor més intens d’una acció pictòrica es basa en la consciència de l’acte incorregible.

Certes propostes pictòriques on el procès creatiu, penso amb Frank Auerbach, es basa en l’addició d’accions com a resultants d’una determinada dialèctica amb la circumstància plàstica, estimula la recerca d’un moment d’equilibri sobre l’aresta d’un instant emocionalment complet, perfecte o veritable. L’obra es percep sota una sensació de risc permanent on el conjunt queda pres en un estat d’estabilitat provisional. L’abans i el després s’estructuren com a puntals necessaris a una última acció, per tal de mantenir-la en perpetua quietud i oberta a una quasi inapreciable llum de veritat.

Una emoció transitòria pot ser l’origen d’una següent emoció transitòria i així successivament, configurant una mena de reacció en cadena sense control i impossible de parar, doncs no existeix cap motiu real per donar fi a aquest moviment uniforme de deriva al no res. El resultat és una addició d’impulsos emocionals que, com diu Cy Twombly, “ poden teixir durant el procès de realització del quadre tota una ret d’estats”, que poden no representar en el seu conjunt cap emoció major com a resultat de la suma, sinó que es pot donar l’anul·lació entre totes les parts generant un joc de perpètues contradiccions materialitzades en forma d’un sense fi de retocs inconclusius amb un resultat incomplet i d’interpretació relativa.

El treball pictòric que fonamenta la seva força en la reiteració sobre la forma va acumulant accions que van forjant una tensió superficial creixent a mida que es va intuint el final. Tota aquella calma inicial on l’acció es trobava confiada en la seva constant revisió es va transformant de mica en mica en un marge d'escàs error. El diàleg cada cop és més intens, i l’acció acumula major densitat emocional. Aquesta sensació del pintor comporta que l’obra li ofereix un intercanvi de cops i que cada emoció transitòria no és mes que una resposta al que l’obra li demana. A les hores, esdevé un bucle on sorgeixen totes les il·lusions, imaginacions i fantasies i que porten a entendre que dins el bucle l'única escapatòria és l’abandonament de l’obra.

L’obra no és un cúmul infinit d’emocions transitòries. Tota obra té un final. I aquesta consideració és fonamental a l’hora d’entendre que les accions del pintor s’esdevenen dins d’aquest interval emocional i que la decisió de treballar en intervals curts o llargs respon únicament a cada forma de pintar. Aquella forma que li definirà millor la manera d’aproximar-se a una veritat que es troba incrustada en algun interval d’un temps infinitesimal i que caldrà ser-hi i estar alerta per tal de visualitzar’l i per fer-ho palès tal com un miracle. Un moment on en la situació final de tot el conjunt hi conflueix l'harmonia entre matèria, espai i temps.